El mapa geològic i topogràfic de la província de Barcelona: la sèrie 1:40.000 (1888-1914)

Resum

S’estudia l’aixecament topogràfic i geològic de la província de Barcelona a l’escala 1:40.000, portat a terme per Jaume Almera i Eduard Brossa gràcies a les subvencions de la Diputació provincial. L’obra, iniciada sense projecte a partir de l’ampliació del full primer, que inicialment havia de ser únic a aquella escala, es va anar definint a mesura que anava progressant: el format dels fulls es va definir cap a 1895, mentre que la distribució definitiva no va quedar perfilada fins 1905. L’any 1914, havent publicat cinc fulls del Mapa, Almera renuncià a continuar, proposant Faura com a successor, i la Diputació aprofità per traspassar la gestió a l’Institut d’Estudis Catalans, òrgan depenent de l’acabada de crear Mancomunitat de Catalunya.Amb un detall excepcional per a l’època, presentat en un format inusual i magníficament executat per Brossa, el Mapa rebé elogis unànimes des del primer moment. La part geològica, deguda a Almera, es de gran qualitat gràcies a un rigorós treball estratigràfic i petrològic que comptà amb el suport de destacats especialistes europeus, i també a un minuciós seguiment de camp dels afloraments per part d’Almera i els seus ajudants. La cartografia de base, tot i que acomplí amb escreix el seu paper de suport de la geologia, és només aproximada, perquè no es basa en un replantejament topogràfic previ ni en un procediment regular per al traçat de corbes de nivell. La Diputació donà per bones totes les decisions d’Almera, si més no fins a 1899, quan es començaren a sentir veus discrepants entre els diputats; cap a 1909, coincidint amb un moment de canvi polític i social, minvà el suport institucional
a l’obra i les subvencions es varen reduir dràsticament, cosa que va retardar la publicació dels dos darrers fulls. L’obra del Mapa es pot considerar responsabilitat exclusiva del Dr. Almera; Bofill, teòric codirector davant la Diputació, no va actuar mai com a tal i la seva participació es va limitar a començar un full del Vallès que no va prosperar. Brossa depenia directament del Dr. Almera, a qui facturava els treballs de camp. La intervenció de Font i Faura fou molt marginal, gairebé anecdòtica. Un Font i Sagué estudiant intervingué en una primera etapa com a dibuixant de fòssils (1890-92) i en algunes sortides de camp (1899-1900); després tan sols en algunes extraccions de vertebrats (1901, 1905). Faura sortí al camp esporàdicament entre 1907 i 1911; des de 1909, estant a Madrid com a estudiant, revisà la petrologia, així com les faunes del Paleozoic català, treball que va llegir com a tesi doctoral l’any 1912 a la universitat central.
El desenvolupament de l’obra no parteix d’un planejament inicial, sinó que es va anar definint per tempteigs successius a mesura que avançava, sense cap previsió de temps; d’aquí que Almera afirmés, a requeriment de la Diputació, que no era possible fer pressupost ni fixar terminis. El treball no va passar de les primeres fases: uns 2.500 Km2 corresponents a les comarques més properes a la costa. No ha d’estranyar que Almera comencés pels terrenys més immediats, més ben comunicats i més ben coneguts des del punt de vista topogràfic, i deixés per als seus successors la resta de la província, per a la qual, d’altra banda no sembla que hagués fet cap pla de treball. L’obra del Mapa influencià en gran mesura el futur de la geologia catalana, la història de la qual seria probablement ben diferent sense aquell precedent. D’una banda, constituí una base solidíssima per al coneixement del que avui en diem Àrea o Eix Metropolità, tinguda molt en compte en totes les cartografies geològiques posteriors. De l’altra, inicià la tradició que ha arribat fins avui d’incorporar els estudis geològics en el si de les administracions catalanes. Finalment, de manera indirecta, contribuí a fer dels Museus Martorell i del Museu Geològic del Seminari els dos centres museístics i d’investigació geològica de gran tradició que avui coneixem.